Una Bandera pel Tíbet

El Tíbet al mapa

Els tibetans anomenen el seu país Bod (Bodyul en tibetà o Sitsang en xinès), terme que deriva d'una de les seves antigues religions: la Bon. De vegades li afegeixen el terme Kangchen "Terra de les Neus". Per estar situat a una altitud mitja de 4.875 metres, el Tibet es conegut com el "Sostre del món". Els xinesos el denominen Xisang Zizhqu, amb eufemisme: Regió Autònoma del Tibet.

El Tibet és actualment una regió administrativa de la Xina, amb una superfície de 1.221.600 km2 (abans de la invasió xinesa, el Tibet tenia uns 2'5 milions de km2 , aproximadament la mida d'Europa Occidental i després de la invasió, una gran part d'aquest territori va ser annexat a les províncies xineses). Està dividit en tres províncies: U-Tsang, Amdo i Kham. Els seus límits són Sinkiang-Uighur (N), les províncies Tsinghai (NE), Szechwan (E), Yunnan (SE) , l'Índia (O i SE) i el Butan i el Nepal (S).

El clima és continental extrem, amb grans oscil·lacions diürnes i grans variacions tèrmiques segons l'altitud i l'exposició als vents, que són quasi permanents. Les pluges resulten molt minses al nord (de 25 mm a 75mm anuals) i molt elevades al sud, a Lhassa, amb 1620 mm l'any. El monsó, que s'estén per moltes zones d'Àsia, mor al xocar contra les muntanyes que li barren el pas. Les poques gotes que cauen a l'hivern es transformen en neu, per això l'aire s'asseca i l'atmosfera es carrega d'electricitat estàtica. Hi ha tanta electricitat en l'ambient, que quan dues persones encaixen les mans, poden fer saltar espurnes de l'un a l'altre, arribant a produir, fins i tot, lleus cremades a la pell. La temperatura mitja anual és d'11ºC i a l'hivern el termòmetre pot descendre a 30ºC sota zero. En tot el Tibet bufa un fort vent, durant pràcticament tot l'any, el qual fa encara més dures les condicions de vida dels tibetans. Malgrat tot, consideren aquest vent com una benedicció del cel.

La flora de l'altiplà septentrional està extremadament dispersa i consisteix en la seva major part en herbes i arbusts. Hi ha àrees boscoses disseminades en les zones més septentrionals i orientals. Malgrat tot, la major part de la flora del Tibet es concentra en les valls dels rius Brahmaputra, Indo i Sutlej. En aquestes àrees, creixen varies espècies d'arbres, com les coníferes i el roure, els xiprers i el pollancre. En les valls fluvials es conreen pomers, perers i altres arbres fruiters.

La fauna salvatge del Tibet és molt variada. El iak, l'auró, les ovelles, les cabres salvatges, els ases salvatges (kiang) i l'antílop tibetà són freqüents a les muntanyes. També es troben animals com el lleopard, el tigre, alguns tipus d'ossos, el llop, la guineu i el mico. Entre les aus destaquen les oques, les gavines i espècies d'aus aquàtiques, el faisà i l'ànec.

El Tíbet compta amb uns 14 milions d'habitants (6 milions de tibetans aoriginaris i 8 milions de xinesos emigrats o desplaçats a la zona). En la seva capital, Lhassa, hi ha 260.000 persones (100.000 tibetans i 160.000 xinesos). Els tibetans practiquen el budisme en el 99% dels casos i encara que la seva llengua sigui el tibetà, estan obligats a parlar en xinès (única llengüa oficial).

Una part considerable de tibetans són nòmades o seminòmades. Aproximadament 1/3 de la seva població són monjos o monges.

L'activitat principal és la ramaderia, basada en el iak, la cabra, el cavall i l'ovella. Els pastors acostumen a ser seminòmades. Els principals conreus, localitzats a la ciutat de Lhassa són: l'ordi, la civada, els pèsols i els llegums. Abunden els minerals, però només s'explota l'or, el Thok Jalumg i el ferro. Compta a més a més amb els jaciments de carbó, sal i bórax, així com minerals com els esquits bitumitosos, el manganès, el plom, el zinc, el quars o el grafit, a més a més del jade, el lapislàzuli i altres pedres precioses i semiprecioses, tots hi són presents en grans quantitats. La indústria tradicional és artesana: estatuetes religioses, objectes de metall, ceràmica, llanes i talles de fusta, algunes de les quals són exportades.

Després de la invasió xinesa s'han instal·lat centrals hidroelèctriques i s'han construït carreteres que enllacen el Tibet amb Sinkiang, Szenchwan i l'Índia. Després de Lhassa, els principals centres són Shigatse, Gartok i Gyantse. Hi ha una autopista que creua el territori d'oest a est, però només hi transiten camions amb mercaderies o cotxes oficials. No hi ha ferrocarril i l'únic aeroport internacional està en la ciutat de Lhassa.

Malgrat la ramaderia, la carn quasi no existeix en el menú diari i el plat tradicional i principal continua sent la tsampa: una espècie de sopa feta amb tres cereals torrats i molts, predominant l'ordi, en el que flota, si hi ha sort, dos o tres trossos de cebetes picants. La beguda tradicional és el txa, un te verd que es pren molt calent al qual li afegeixen (igual que els mongols), una cullerada de mantega per tassa, sense que per això deixi de ser una beguda molt amargant

Bandera Oficial del Govern tibetan a l'exili.

Prohibit en la Regió Autònoma del Tibet per les autoritats xineses, sota pena de presó.

La bandera del Tibet va ser creada per la S. S. el XIII Dalai Lama, Thubten Gyatso (1875-1933). El seu significat és el següent:

El triangle blanc, representant una muntanya de neu, simbolitza el Tibet

Els sis raigs vermells simbolitzen a les sis tribus tibetanes originals, alternades amb raigs blaus que simbolitzen a les seves divinitats protectores.

El Sol simbolitza la llibertat i la felicitat

Els dos lleons de les neus simbolitzen els tres refugis budistes: el Buda, les seves ensenyances (dharma) i la seva comunitat (Sangha)

El símbol circular de dos colors simbolitza les deu virtuts i els setze preceptes.

L'extrem groc, opcional, simbolitza la dispersió del budisme en totes les direccions.

Actualment, en la denominada (per la República Popular Xinesa), la "Regió Autònoma del Tibet", està totalment prohibit tenir aquesta bandera. Als que es troben amb ella, són empresonats de manera immediata.

Hi ha, aproximadament, 131.000 tibetans exiliats (100.000 a l'Índia, 25.000 al Nepal, 2.000 al Bhutan, 2.000 a Suïssa, 1.500 als Estats Units i 600 al Canadà).

Tenen un govern democràtic, amb eleccions directes cada cinc anys. El seu actual cap de l'Estat és la S. S. el XIV Dalai Lama. El govern compta amb els ministeris d'Educació, Economia, Salut, Llar, Informació i Relacions Internacionals, Religió i Cultura, Seguretat i un Consell de Projectes. El seu centre de govern està situat a Dharamsala (Índia). No disposen ni de policia ni de forces armades (exèrcit) de cap classe. La renda administrativa del govern (pressupostos) procedeix únicament dels impostos voluntaris anuals, de la prestació de serveis voluntaris i dels donatius.

Compten amb oficines de representació internacional a Austràlia, França, Hongria, Índia, Japó, Nepal, el Regne Unit, Rússia, Suïssa i els EUA. Les seves institucions més conegudes són: l'Institut Tibetà de les Arts, la Biblioteca Tibetana, l'Escola Dialèctica, l'Institut Mèdic i l'Institut dels Alts Estudis Tibetans. També compta amb organitzacions no governamentals com són: l'Organització de les Dones Tibetanes, el Congrés Jove i l'Institut Amnye Maxen.

Les seves publicacions més conegudes són, de caràcter governamental: Sheja, Butlletí Tibetà, Notícies del Tibet, Butlletí Tibbat, Actualitats Tibetanes, i independents: la Mangtso, Da-Sar, Da-Sa Phongya, Rangzen, Xiazang Luntan, Tibetan Review. A Internet compten amb la web: http://www.tibet.org, des d'on es pot accedir a tot tipus d'informació i on existeixen enllaços a altres pàgines en varis idiomes.

Són dies de festa per als tibetans: el 10 de març (dia del Tibet), el 6 de juliol (aniversari del Dalai Lama), el 2 de setembre (dia de la democràcia) i el Losar (any nou tibetà).

Les restes arqueològiques trobades en el Tibet, situen els seus primers pobladors uns 10.000 anys abans de Crist, però degut al caràcter nòmada de les tribus tibetanes, no és fins fa 2.300 anys quan el Tibet comença a tenir una presència clara en la història.

Per cobrir aquest període, els tibetans recorren a la mitologia. En alguns vells textos, es narra que els primers pobladors del Tibet van ser un mico i una diablesa. Els seus descendents, meitat mico i meitat diable, després de nombroses reencarnacions van adoptar la seva actual forma humana. Els seus mestres, divinitats procedents de set regnes celestials, els van ensenyar a comprendre l'Univers a la vegada que els ensenyaren a dominar la natura. Així van aprendre l'agricultura, el domini del foc, l'art de la medicina, la ferreria o les subtileses del govern i de la política.

Els arqueòlegs, asseguren però que la població tibetana va emigrar a la regió des de la vall de Huang He i des de les regions de l'Àsia central habitades per grups nòmades turcs.

Més recentment, fa uns 2.300 anys, un rei anomenat Nyakhri Tsampo va iniciar una dinastia de 30 reis que van governar fins aparèixer el primer rei budista en el segle VII de la nostra era. Aquesta dinastia militar es va establir inicialment en la vall de Yarlung i gradualment va anar expandint el seu domini al Tibet, entre la Xina, Birmània, Bhutan, Índia i el Nepal proper a les muntanyes dels Himàlaies.

En el segle VII de la nostra era, un nou rei mític arriba al poder, es deia Songtsen Gampo, coronat als 13 anys d'edat i que, segons la llegenda va viure fins els 206 anys. Aleshores, encara en plena joventut, va deixar el tro i es va retirar a un lloc desconegut per poder resar i meditar, lloc en el que encara avui continua.

Al marge de la seva figura mitològica, Songtsen es va casar amb dues princeses budistes, una d'origen xinès, fruit de l'aliança matrimonial amb la dinastia Tang, i l'altra d'origen indi, el que li oferí l'oportunitat de conèixer ambdues civilitzacions i, sobretot, de descobrir la tradició budista de Mahaiana (Gran Vehicle), pel que decidí transformar la nació tibetana d'un sistema feudal-militar, a un imperi més pacífic. Per poder dur això al seu terme, Songtsen va enviar estudiants a l'Índia, on van aprendre el sànscrit, podent així començar a traduir la vasta literatura budista a la llengua tibetana. Sota el manat d'aquest rei, el Tibet va arribar al seu zenit unificant els seus disset feus, expandint les seves fronteres i arribant a tenir fins a 40 milions d'habitants.

Songtsen va construir molts temples imperials, com Jokhang o Ramoche (ambdós en la nova capital tibetana: Lhassa). Els seus successors van continuar la transformació cultural fent-se càrrec de les traduccions, organitzant conferències i creant diverses institucions.

A finals del segle VII, les forces tibetanes van començar a atacar les regions frontereres xineses i les caravanes de la ruta de la Seda. Aquesta actitud va culminar l'any 763 quan les tropes tibetanes van entrar a la Xina, aleshores immersa en la rebelió d'An Lushan, i van prendre la capital Chang'an (l'actual Xian).

L'any 790, amb l'emperador Trisong Detsen, va fundar el monestir de Samye, amb l'ajuda dels mestres Padma Sambhava (literalment "nascut del lotus") i de Shantirakshita. A més dels estudis budistes, diverses arts i ciències van florir en aquest període: matemàtiques, medicina, psicologia, anatomia, neurologia, química, botànica, política, arquitectura, poesia, etc. Els especialistes en aquests temes arribaven des de l'Índia, Mongòlia o la Xina.

Després d'aquest període d'auge i esplendor, el Tibet va passar per uns monets de confusió motivats per una revolta en la família real, que va fer que aquesta dinastia es col·lapsés, ocasionat la fragmentació de la nació i la persecució temporal del budisme, ja que la vella tradició Bön es negava a desaparèixer, fet que avui dia encara perdura, doncs segueix impregnant al lamaisme de nombroses pràctiques xamàniques.

Un segle després, les institucions budistes tornen a sorgir. L'any 821, el Tibet signa un tractat de pau amb la Xina. Sota la influència de l'indi Atisha, que va viure en el Tibet entre el 1.042 i el 1.055, any en el que morí. Amb Atisha, els estudis tornaran a florir, la construcció de momestirs augmentarà i la traducció de textos canònics es conclourà, donant lloc a la producció de textos realment tibetans. Degut a la gran influència del budisme, la Política de la No-Violència impedí el ressorgiment de noves dinasties

El domini mongol

Les famílies nobles que governaven àrees locals, van anar perdent la seva influències a favor de les institucions monàstiques. A principis del segle XIII, Gengis Khan conquereix la Xina i, el Tibet, també es veurà sotmès a la dominació mongola fins l'any 1.368; any en el que va recobrar la seva independència després de la caiguda de la dinastia Iuan, d'origen mongol.

Sota l'imperi mongol, el Tibet va ser dividit en tretze regions administratives. Cadascuna d'elles era governada per una família noble i per una jerarquia monàstica, encara que algunes d'origen no tibetà, com les famílies Khon o la jerarquia Sakya, promogudes per Khublai Khan. El 1247, Kublai Khan va nomenar a un important lama com a Virrei temporal del Tibet.

A finals del segle XIV, la dinastia nativa de Pagmodru va passar a controlar el Tibet. En aquesta mateixa època, el lama Je Tsong Khapa, va iniciar un "renaixement espiritual" del budisme tibetà, realitzant el Gran Festival de les Oracions a la ciutat de Lhassa, el 1409. Aquest festival, anomenat també Monlan Chenmo, era commemorat anualment en el Tibet fins el 1960, any en el que els xinesos van reforçar la invasió i van limitar les activitats religioses.

El Tibet va seguir amb una política de No Violència. En els segles XV i XVI, la quantitat de militars va disminuir i la de monjos va augmentar. Gendrun Drupa, un jove deixeble de Je tsong Khapa, va començar a liderar una nova escola budista anomenada Geluk ("model de virtut"), també coneguts amb el nom de "Barrets grocs", pel color dels barrets que porten els seus més alts dignataris.

En aquesta nova escola, s'impartien noves doctrines, s'escrivien nous textos i es construïen monestirs com el de Tashilhunpo, fundat el 1.445 pel propi Gendun. Després de la seva mort, un nen, després de ser sotmès a unes quantes preguntes i després d'haver realitzat alguns miracles, va ser proclamat com la reencarnació del propi Gendun i el noi va ser anomenat Gendun Gyatso. En la següent reencarnació, una altra vegada envoltat de tests i miracles, el nen va ser anomenat Sonam Gyatso. En la seva visita a Mongòlia el 1.573, Sonam va rebre de l'emperador Altan Khan (degut a l'erudició i saviesa manifestades per Sonam) el títol de Dalai, "mestre tan gran o extens com l'oceà". Tradicionalment se l'ha anomenat Oceà de Saviesa. A més, com era la tercera reencarnació de Gendun, Sonam va passar a ser conegut com la Seva Santedat el Tercer Dalai Lama.

Grup d'estudiants tibetans a una escola

Donat que el Dalai Lama es va posar sota la protecció d'Altan Khan, aquest va penetrar amb els seus exèrcits en el Tibet. Una secta rival, formada per l'aristocràcia tibetana i pels vells funcionaris, denominada Karmapa o "Barrets vermells", es va oposar a aquesta invasió, però van ser derrotats i, des d'aleshores els Barrets Grocs han governat el Tibet.

Sa Santedat el Cinquè Dalai Lama Losang Gyatso (1.617-1682), "El Gran", va ser proclmat rei del Tibet i va fundar els palaus de Ganden i el Potala. "El Gran" va desmilitaritzar totalment el país, promovent el desenvolupament de les institucions monàstiques i continuant amb la política de la No Violència.

La independència del Tibet va ser garantida per Shun Chic, emperador dels manxú. "El Gran", també va contribuir a que els mongols practiquessin el budisme i a que els manxús defensessin a les societats budistes desmilitaritzades a través d'un protectorat i que, a ala vegada, el Dalai Lama fos el guia espiritual de l'emperador xinès. Aquest acord, anomenat pels tibetans Cho-Yo (Patró disposat), va ser firmat el 1.652. La pacificació i desmilitarització dels mongols per part dels tibetans, va ser una de les transformacions més grans de la història.

El 1.720, els xinesos de la dinastia manxú, van aprofitar la dissensió tibetano-mongola per a conquerir el país, al menys nominalment. L'exèrcit dels Qing, va entrar a Lhassa per expulsar als mongols. Els manxús van aprofitar l'ocasió per reorganitzar l'administració tibetana i imposar una "supervisió" imperial. El 1792, l'emperador Qianlong va enviar les seves tropes al Tibet per expulsar als gurjas procedents de Nepal. Mentrestant, els oficials colonials britànics de l'Índia, van intentar assegurar-se un lloc en la regió, sense èxit, ja que els britànics havien recolzat la invasió gurka.

El Tibet, en aquests moments està molt proper a caure sota l'òrbita xinesa. Després de la mort de Qianlong el 1795, el Tibet comença a recuperar poc a poc la seva llibertat. Els manxús no van prendre part de les guerres del Tibet amb el Ladakh el 1842 o amb el Nepal el 1858.

Tubten Gyatso

La S. S. el XIV Dalai Lama Thubten Gyatso (1876-1933), va iniciar un procés de modernització del Tibet. El 1903, el coronel britànic Francis Younghusband va forçar el govern tibetà a acceptar un "tractat comercial" amb l'Índia que, en realitat, sols afavoria els interessos britànics. El 1904, els anglesos van enviar tropes al Tibet sota el pretext d'una creixent influència russa en la zona i el Dalai Lama va fugir a Mongòlia i va romandre en l'exili fins el 1911.

Els britànics, el 1906 van establir les bases d'un tractat bilateral anglo-xinès, en virtut del qual, l'imperi xinès va adquirir el reconeixement de la seva sobirania en el Tibet a canvi del pagament d'una gran indemnització en els britànics que, posteriorment, van retirar les seves tropes. El 1907, els governs britànics i rus, van firmar un acord de no ingerència en els assumptes tibetans.

El 1910, el general xinès Xao Erh-Feng, va penetrar fàcilment en el Tibet amb l'objectiu d'annexionar el país a la Xina. Xao, malgrat la publicitat i, sobre tot, de la violència utilitzada, no ho va aconseguir. Després de tornar a la Xina, Xao va ser executat pel líder nacionalista Yin Xiang-heng, el 1912. En aquest mateix any, els tibetans aconsegueixen expulsar els xinesos i proclamar la seva independència. El 1914, representants dels governs: britànic, xinès i tibetà, van celebrar una conferència a Simla, on van arribar a l'acord sobre les relacions mútues i, específicament, les fronteres. El 1918, les tensions entre la Xina i el Tibet van culminar en un intent d'invasió per part xinesa. Amb l'ajut britànic, es va acordar una treva al setembre d'aquest mateix any. Entre el 1931 i el 1933, es va tornar a emprendre la guerra xinesa-tibetana i el Tibet va tenir que cedir part del seu territori. Malgrat tot, el Tibet va mantenir la seva independència fins el 1950 i els Dalai Lama van governar sense inclusions estrangeres.

Després de la mort del XIII Dalai Lama, el monjo Reting Rinpoché va ser escollit per a ser el regent temporal del Tibet. Desgraciadament, aquest monjo va resultar ser molt autoritari i va trencar els seus vots monàstics i va instaurar un govern corrupte. La seva única contribució important va ser la de procurar la reencarnació del XIV Dalai Lama, descobert el 1937.

Tenzin Gyatso

S.S. el catorzè Dalai Lama Tenzin Gyatso, va nèixer el 6 de juliol de 1935, en el poblat de Takse, Amdo (regió a l'est del Tibet), en el sí d'una família camperola. Va rebre el nom de Lhamo Dondrup. Durant la seva infantesa acostumava jugar imaginant que viatjava a Lhasa, la capital del Tibet.

El 1937, el monjo budista Kutsang Rinpoche i l'oficial Losang Tsewang, van ser enviats al poblat de Takse per trobar al nou Dalai Lama. Per a no despertar sospites, es van disfressar de mercaders i no van desvetllar quin era l'objectiu del seu viatge. A Takse van comprendre que totes les característiques d'aquell lloc eren idèntiques a les descripcions de la visió que havia tingut el regent del Tibet, Reting Rinpoche. Tenien un llac en front, un monestir, una carretera, una casa de teulada blava, un gos marró i un altre blanc i un nen en un porxo. Aquella casa de teulada blava ja havia estat visitada pel darrer Dalai Lama; era la casa dels pares de Dondrup. El monjo i l'oficial van anar fins allà i el nen va reconèixer els dos. Va dir que Kutsang era, en realitat, un monjo del temple de Sera i que l'altre visistant es deia Losang Tsewang, afirmacions totalment certes. Després de la realització de varis tests i dos anys més tard, Lhamo Dondrup va ser considerat como la S.S. El catorzè Dalai Lama. Va ser ordenat monjo budista el 22 de febrer de 1940 i va rebre el seu nom religiós: Jetsum Jambel Ngawang Losang Yeshe Tenzin Gyatso. Va assumir el poder temporal i religiós el 17 de novembre de 1950, als 16 anys d'edat.

El 1949 els xinesos nacionalistes van abandonar la seva guarnició a Lhassa. La recent nascuda República Popular Xinesa (RPC), va anunciar que "aniria a alliberar el Tibet dels invasors estrangers i reintegrar-la a la Terra Mare". En aquella època hi havia sis estrangers en el Tibet, malgrat tot, Mao Tse Tung va enviar un exèrcit de 80.000 soldats el 1950. El 23 de maig de 1951, Pekin va imposar un "Acord per a l'Alliberament Pacífic del Tibet", que conferia a la Xina la defensa i la política exterior del territori, mentre que la política interior quedava sota la jurisprudència del Dalai Lama. També es va acordar el retorn del Panchen Lama, al qual se'l suposava simpatitzant xinès. Les tropes roges van penetrar a Lhassa el 9 de setembre de 1951.

El 1952 els xinesos van implantar un programa de millora de les comunicacions i es van construir vàries carreteres amb finalitats militars, així com varis aeroports. L'any següent l'Índia va reconèixer el Tibet com part de la Xina i va retirar la guarnició que mantenia en dos llocs comercials de la frontera tibetana. El Dalai Lama va ser escollit posteriorment com a vice-president del Congrés Nacional del Poble. L'abril de 1955, l'Índia va cedir a la Xina el control de les línies telefòniques, els telègrafs i el servei postal del Tibet. El 1956, es va establir un comitè per preparar una constitució pel Tibet. El Dalai Lama va ser anomenat President i el Panchen Lama Vice-president primer. En aquest mateix any, es va crear la "Regió Autònoma del Tibet".

El 1956, font índies i nepaleses van informar d'uns aixecaments tibetans i d'activitat guerrillera contra el règim xinès. Mao Tse Tung va declarar pocs mesos després, que el Tibet no estava encara preparat per a l'establiment del règim comunista. Durant els darrers mesos de 1958, van sorgir informacions sobre una estesa activitat guerrillera anticomunista en el Tibet occidental. Es considerava que la rebel·lió havia estat provocada pels intents d'instituir comunes populars, similars a les establertes en altres parts de la Xina. Poc després, els xinesos van anunciar que s'havia posposat l'establiment de les comunes en el Tibet. A principis del 1959, el Dalai Lama va ser invitat pel general xinès Dan Guansan a assistir a una representació teatral. El la invitació posava el següent: "la S.S. el Dalai Lama ha de venir sol, desarmat i sense guarda espatlles".

El 10 de març de 1959, va sorgir espontàniament una gegantesca manifestació pacífica pels carrers de Lhassa, demanant la independència del Tibet i el final de la repressió xinesa. Aquesta concentració va ser brutalment aplacada pels xinesos, on s'estima que van morir 87.000 tibetans.

El Dalai Lama i la seva família es van haver de disfressar per aconseguir fugir de les tropes xineses. El 28 de març del mateix any, el xinès Zhou Enlai va anunciar que el Tibet estava sota control xinès. Poc després, els xinesos van nomenar al Panchen Lama cap de l'Estat. El Dalai Lama va travessar la frontera amb quasi 100.000 tibetans més i van anar cap a Dharamsala, ciutat que es troba al nord de l'Índia, on van fixar el nou govern a l'exili i la seu del monestir de personal del Dalai Lama, el Namgyal.

El govern indi va oferir terres a l'estat de Karnataka (al sud del país), on actualment hi ha quasi 10.000 exiliats i on es van construir noves seus per als monestirs de Drepung, Sera i Ganden. El 21 d'octubre, l'Assemblea de les Nacions Unides va aprovar una resolució que deplorava la supressió dels drets humans en el Tibet. El 9 de març de 1961 es va aprovar una resolució similar.

El 1962, una part del Partit Comunista Xinès va exigir que el Panchen Lama qualifiqués al Dalai Lama com "reaccionari i traïdor". El Panchen Lama, però, va enviar un document a les autoritats xineses, on es descrivia la destrucció sistemàtica que patia el Tibet. Poc després, el Panchen Lama va ser empresonat i no va ser alliberat fins el 1977.

El 1965, el Tibet va ser convertit formalment en una regió de la RPX (República Popular Xinesa) i Pequín va anunciar que la regió tindria que patir una ferma transformació socialista. Durant la Revolució Cultural, la Guardia roja maoista va intensificar la persecució anti-religiosa i va destruir milers de monestirs i monuments budistes.

A finals dels anys 70, després de la fi de la Revolució Cultural, Xina va mitigar gradualment la seva política pel que fa al Tibet. Entre el 1979 i el 1984, el Dalai Lama va enviar dues delegacions a Pequín, intentant arribar a un acord. De les converses no se'n va extreure res en concret ja que els xinesos sols volien discutir el retorn del Dalai Lama al Tibet i no els problemes de drets humans, situació legal, repressió, etc.

El 1980, els xinesos van admetre que el Tibet havia estat mal governat i van anunciar reformes a la regió, permetent les activitats religioses i reconstruint alguns monestirs destruïts per la Guardia roja, en un esforç per millorar les seves relacions amb el poble tibetà.

L'octubre de 1987 i el maig de 1993, va haver violentes manifestacions de protesta contra el govern xinès; les autoritats xineses van respondre amb vàries mesures com la repressió violenta de la dissidència, la severa supervisió de l'activitat religiosa i la immigració de colons xinesos de l'ètnia Han, per a superar en nombre a la població nadiua.

El 24 de gener de 1989, el Panchen Lama va condemnar la invasió xinesa dient que havia dut "més destruccions que beneficis", quatre dies més tard moria d'un atac al cor. Als pocs dies, el seu mestre i alguns familiars també morien víctimes d'un "atac al cor".

El mes de març, Xina va impulsar la llei marcial i pocs mesos després va succeir la masacre d'estudiants xinesos a Pequín. Aquest mateix any, el Dalai Lama va rebre el Premi Nobel de la Pau essent, des d'aquest mateix moment, durament criticat i insultat, tan ell com les persones que li havien concedit el premi, pel govern xinès.

L'agost de 1993 es van mantenir converses entre els xinesos i els representants del Dalai Lama, però no es van aconseguir canvis substancials en la política xinesa

En nom del denominat "Alliberament Pacífic del Tibet", la República Popular Xinesa va dur a terme, fins el 1990, un genocidi d'un milió dos-cents mil tibetans; quasi el 20% de la població tibetana. Dels 6.254 monestirs, només van ser conservats catorze, quatre es van transformar en presons. Monjos i monges van ser obligats a tenir relacions sexuals en públic. Milers de tibetans van ser enviats a camps de treballs forçats. Llocs sagrats van ser convertits en estables i magatzems de gra. Roques amb inscripcions de mantres sagrats van ser utilitzades per a la construcció d'urinaris públics. Biblioteques amb manuscrits centenaris van ser incendiats. Molts eremites van ser torturats, insultats i posats en ridícul públicament.

Vista del Potala

El Tibet, a més de ser molt ric en minerals, té una gran importància econòmica, geopolítica i d'estratègia militar. Així, un 25% dels míssils intercontinentals de la República Popular Xinesa, estan ubicats en sòl tibetà. L'ecosistema tibetà, malgrat ser molt ric, és extremadament fràgil: prop del 80% de l'extensió forestal, ha estat destruïda amb la tala indiscriminada per a la obtenció de fusta, que és exportada cap a regions xineses. Diverses espècies estan en perill d'extinció. A més, certes regions estan essent utilitzades com a abocadors nuclears.

Actualment, estan essent violats setze articles de la Declaració Universal dels Drets Humans, en l'anomenada, a manera d'eufemisme, "Regió Autònoma del Tibet". Els soldats hi són arreu. Els tibetans són discriminats en tots els aspectes i no tenen les llibertats fonamentals. Qui es manifesta contra la dictadura comunista és durament castigat. Qui posseeix una foto de la S. S. el Dalai Lama, una bandera tibetana o qualsevol material pro-Tibet és empresonat de manera immediata. Només el fet de parlar amb un estranger pots ser motiu d'empresonament.

El govern xinès ha trobat la "solució final" per al Tibet: la transferència de xinesos a la regió o la deportació de tibetans a d'altres regions de la Xina (on són discriminats i marginats), així com avortaments o esterilitzacions dirigides a dones tibetanes. Els impostos xinesos arruïnen a les famílies tibetanes pobres o nòmades i deixen escassos mitjans de supervivència a la resta.

Els petits negocis, hotels, cinemes, restaurants, etc, estan en mans xineses. Els rètols de tots els establiments estan escrits en grans caràcters xinesos i, sota, amb una grafia molt més petita, en tibetà. La llengua oficial és el xinès. Els xinesos envien els nens tibetans a d'altres regions de la Xina, on són educats "de manera xinesa".

Àrees tibetanes com Lhassa, estan essent destruïdes i substituïdes per edificacions menors i més reduïdes. L'espai que es guanya s'utilitza en per a usos xinesos. L'àrea que es troba al peu del palau del Potala, ha estat completament arrasada, creant-se un nou espai obert, semblant a la Plaça de la Pau Celestial de Pequín.

En la regió no existeixen mitjans de comunicació independents. La televisió està extremadament limitada i rígidament controlada per les autoritats de la RPX. Els periodistes estrangers no són ben rebuts i normalment són expulsats. Sols la Veu d'Amèrica i Ràdia Àsia Lliure transmeten informacions realistes al Tibet.

Algunes de les pràctiques comunes dutes a terme per les autoritats xineses són:

- Transferències forçoses de població, tant de tibetans a la resta de la Xina, com de xinesos al Tibet.

- Casos de privació de l'educació a nens tibetans, com l'expulsió d'aquests nens dels col·legis,

Malgrat les autoritats xineses aprofitin qualsevol oportunitat per repetir que "la Xina sempre ha respectat la llibertat religiosa del Tibet", el que és cert és que el 24 de març de 1995, va ser anunciat un decret per restringir el nombre de monjos que cada monestir pot tenir i per disminuir la quantitat dels donatius destinats als temples. La construcció de nous monestirs ha de ser atorgada per les autoritats, sota l'al·legació que "els nous monestirs hauran de dependre de monjos patriotes i respectuosos amb la llei". A més, en cada monestir existeix un petit grup d'inspectors xinesos residents que controlen i "supervisen" les activitats dels temples. Tots els joves menors de 15 anys que pretenguin entrar en un monestir són rebutjats (abans es podia ingressar al monestir amb només 6 anys). Centenars de monjos han estat empresonats per no treure la fotografia del Dalai Lama dels seus altars. Quan, finalment, són trets de la presó, després d'innombrables patiments, són expulsats del seu monestir i exiliats a les seves aldees natals.

El febrer de 1996, una directiva del Partit Comunista Xinès, va ordenar el tancament de tots els monestirs culpables "d'activitats polítiques", no definides en aquesta directiva. També es denota el canvi de tots els dirigents actuals de les institucions religioses pel de "persones patriótiques". A partir del mes d'abril de l'any 1996, els dirigents xinesos afirmen que la postura religiosa del Dalai Lama és "herètica", a la vegada que una directiva del 5 d'abril prohibeix la possessió o exhibició de la fotografia del Dalai Lama.

El maig de l'any 1996, les autoritats comencen a imposar aquesta nova directiva a Ganden, amb una clara oposició dels monjos. Un funcionari és agredit, intervé l'exèrcit i provoquen una tragèdia; deu monjos moren, cinc queden ferits i una seixantena són arrestats. Al mateix temps s'informa que el monestir es tanca el 15 d'octubre.

Les autoritats xineses també recorren als denominats "equips de treball"; un grup especial de funcionaris xinesos encarregats de la reeducació dels monjos tibetans. Aquests "equips", herència de la repressió de Mao i poc utilitzats després de la mort del "Gran Timoner", són un grup de funcionaris laics tibetans, sense cap competència en especial. La seva finalitat principal és que els monjos repudiïn al Dalai Lama. Aquests funcionaris han de fer que els monjos signin una declaració de cinc punts:

Els "reeducadors" també acostumen a incloure un sisè punt que consideren de gran importància: no escoltar mai les emissions en llengua tibetana de La Veu d'Amèrica. Qui es nega a signar o emet protestes, és empresonat. Aquesta reeducació s'acostuma a dur a terme tres cops a la setmana, en sessions de quatre hores de durada cadascuna, en petits grups i amb especial dedicació als monjos menors de 18 anys, amb el "recolzament" de quatre fascicles (història, religió, dret i "separatisme") que tenen de 80 a 120 pàgines cadascun.

El Panchen Lama o "Gran Savi", és el títol atorgat per la S. S. el Cinquè Dalai Lama, anomenat El Gran, a l'abat del monestir de Tashilhunpo. Per als tibetans, els Panchen Lama són les emanacions del Buda Amitabha, el Buda de la llum infinita. Exerceixen la segona direcció religiosa després dels Dalai Lama. Els Panchen Lama no tenen responsabilitats polítiques, tot i ser els encarregats de dirigir la recerca dels nous Dalai Lama.

El 14 de maig de 1995, després de sis anys de recerca i consultes, la S.S. el Dalai Lama va anunciar la trobada del nou Panchen Lama: Gedhun Choekyi Nyima, nascut el 25 d'abril de 1989 a Lhari (Tibet) en el sí d'una família pobra. El nou Panchen Lama va passar totes les proves a les que el van sotmetre per a la seva verificació com a onzena reencarnació del Panchen Lama. Va tenir també el reconeixement de l'oracle oficial tibetà, consultat per a l'ocasió, en un minuciós procés conegut com "les tres súpliques a les Tres Joies Infal·libles".

El 12 de juliol de 1995, el monestir de Tashilhunpo va ser envaït per la policia. Una cinquantena de monjos, incloent-hi el lama Chadrel Rinpoche (Abad del monestir que va liderar la comissió de recerca del Panchen Lama), van ser empresonats i torturats, encara que el pitjor ja havia passat... El 17 de maig del mateix any Gedhun i els seus pares van desaparèixer. Durant un any, el govern xinès va voler donar alguna informació sobre el lloc on es trobava el en i els seus pares. El 18 de maig de 1996, l'agència oficial de notícies xineses Xinhua, va anunciar que Gedhun estava "sota protecció del govern a petició dels seus pares, per l'alt risc de segrest que tenia per part dels separatistes". En realitat, el 17 de maig de 1995, un grup especial de l'exèrcit xinès, en una operació sorpresa i amb força aterratges d'helicòpters a l'aldea, van aconseguir segrestar al petit lama i traslladar-lo a un lloc desconegut del territori xinès.

El 29 de novembre de 1996, el govern xinès va anul·lar el nomenament del Panchen Lama realitzada per la S. S. el Dalai Lama i va anunciar el nomenament de Gyaltsen Norbu com a Panchen Lama, casualment fill d'un membre del Partit Comunista Xinès.

Avui dia hi ha prop de 1.100 presoners polítics en el Tibet, incloent-hi el Panchen Lama. Segons Amnistia Internacional, molts d'aquests presoners polítics, on s'inclouen desenes de presoners de consciència, van ser empresonats sense acusació o judici previ. Aquesta pràctica obeeix al denominat al que els xinesos anomenen Xian Pan Hou Shen: primer el veredicte, després el judici.

Relats contrastats indiquen que els presos han estat sistemàticament interrogats, torturats i maltractats. Els mètodes més utilitzats pels xinesos inclouen:

- Descàrregues elèctriques en els genitals, en la boca o en la planta dels peus.

- Ús de cordes, cadenes o corretges per mantenir als presoners cap per avall o en qualsevol posició dolorosa.

La cultura tibetana està ara millor preservada "fora" que "dins" del Tibet. Segons un informe de la Comissió Internacional de Juristes, a l'interior del Tibet els xinesos han dut a terme un genocidi cultural i humà en massa.

Amalgrat tot, el Dalai Lama no ha perdut ni la seva esperança ni la seva determinació d'aconseguir justícia per a la seva gent. Durant més de 40 anys ha lluitat amb aquest gegant, la Xina, mai amb ira, sempre amb compassió, d'una manera no violenta, armat només amb la veritat. La seva estratègia ha estat atraure l'atenció mundial cap a la crisi tibetana, en la creença que la justícia de la seva causa provocarà canvis en la política xinesa cap al Tibet.

Molt abans dels successos ocorreguts a la Plaça de Tiananmen, l'exèrcit xinès va disparar repetides vegades sobre els manifestants tibetans desarmats. Després d'un d'aquests brutals atacs, el març de 1989, on cents de tibetans van morir, la llei marcial va ser proclamada a Lhassa, uns tres mesos abans dels fets de Tiananmen. Malgrat tot, inclòs durant la tragèdia de Tiananmen, tant els butlletins informatius com els polítics rarament mencionen el Tibet. Tot i que el Tibet té gairebé la grandària de la Unió Europea, el mon no ha fet cas del patiment que està passant la seva gent. Molts líders polítics de molts països segueixen estant temerosos d'entrevistar-se públicament amb el Dalai Lama, per por a disgustar el govern xinès.

Els tibetans de dins i de fora del Tibet han considerat sempre el Dalai Lama com el seu líder i com la personificació de les seves esperances de supervivència com a poble. Donada la seva extraordinària fermesa de caràcter i defensa dels valors humans bàsics, independentment d'una política particular o d'una ideologia religiosa, ara emergeix no tan sols com a líder del poble tibetà, sinó com a figura coneguda en tot el món.

Durant els darrers anys ha treballat incansablement per reformar les actituds en pro d'una millor societat, fomentant la importància de la bondat i la compassió, així com la comprensió de la nostra humanitat comuna com a base del diàleg en la resolució dels conflictes personals i polítics.

És per a mi un honor i un plaer estar avui entre vosaltres. Me n'alegro de veure molts vells amis que han vingut de diferents racons del món, i de poder fer nous amics, als quals espero trobar una altra vegada en el futur. Quan em trobo amb gent de diferents parts del món, sempre recordo que tots som bàsicament iguals: tots som éssers humans. Possiblement vestim amb diferent roba, tinguem la pell de diferents colors o parlem diferents idiomes; però això és superficial. En el més bàsic, som éssers humans semblants i això és el que ens vincula els uns amb els altres. A més, això és el que fa possible que ens entenguem i que desenvolupem l'amistat i la intimitat.

Pensant sobre el que podia dir avui, he decidit compartir amb vosaltres els problemes comuns amb els que nosaltres, com a membres de la família humana, ens enfrontem. Ja que tots compartim aquest petit planeta, tenim que aprendre a viure en harmonia i pau entre nosaltres i amb la natura. Això no és només un somni, sinó una necessitat. Depenem els uns dels altres en tantes coses que ja no podem viure en comunitats aïllades, ignorant el que passa fora d'elles. Quan ens trobem amb dificultats necessitem ajudant-se els uns als altres, i hem de compartir la bona fortuna que tenim. Us parlo tan sols com un altre ésser humà, com un senzill monjo. Si trobeu útil el que dic, espero que intenteu practicar-ho.

Avui també desitjo compartir amb vosaltres els meus sentiments pel que fa a la difícil situació i a les aspiracions del poble tibetà. El Premi Nobel és un premi que ells mereixen pel seu valor i inesgotable determinació durant els passats quaranta anys d'ocupació estrangera. Com a lliure portaveu dels meus compatriotes captius, homes i dones, sento que és el meu deure aixecar la veu en el seu favor. No parlo amb un sentiment de ira o d'odi contra aquells que són responsables del immens patiment del nostre poble i de la destrucció de la nostra terra, les nostres llars i la nostra cultura. Ells també són éssers humans que lluiten per trobar la felicitat i mereixen la nostra compassió. Només parlo per informar-vos de la trista situació d'avui dia en el meu país i de les aspiracions del meu poble, perquè en la nostra lluita per la llibertat, només posseïm la veritat com a única arma.

La comprensió que som bàsicament éssers humans semblants que cerquen la felicitat i intenten evitar el patiment, és molt útil per desenvolupar un sentit de fraternitat; un sentiment càlid d'amor i de comprensió envers els demés. Això és essencial si volem sobreviure en el món en que vivim, cada cop més reduït. Si cadascun de nosaltres busquem, de manera egoista, només allò que creiem que ens interessa, sense preocupar-nos de les necessitats dels demés, acabarem no només fent mal als altres, sinó també fent-nos mal a nosaltres mateixos. Aquest fet s'ha vist clarament al llarg d'aquest segle. Sabem que fer la guerra nuclear avui, per exemple, seria una forma de suïcidi, o que contaminar l'atmosfera o l'oceà per aconseguir un benefici a curt termini, seria destruir la mateixa base de la nostra supervivència. Ja que els individus i les nacions estan tornant-se cada vegada més interdepenents, no tenim més remei que desenvolupar el que anomeno un sentit de responsabilitat universal.

Tots formem una gran família mundial. El que passi a una part del món, pot afectar-nos a tots. Això, no és cert només per a les coses negatives, per suposat, sinó que és igualment vàlid per als progressos positius. Gràcies als extraordinaris medis de comunicació tecnològics, no només coneixem el que passa en una altra banda, sinó també ens veiem afectats directament per allò que passa en llocs remots. Ens sentim tristos quan veiem nens que passen gana a l'est d'Àfrica. De la mateixa manera ens alegrem quan una família es reuneix, després d'una separació de dècades, a conseqüència de la caiguda del mur de Berlín. Quan hi ha un accident nuclear a molts quilòmetres de distància, en un altre país, les nostres collites i el nostre bestiar es contaminen i la nostra salut i sosteniment es veuen amenaçats. La nostra pròpia seguretat augmenta quan la pau irromp entre faccions que lluiten en altres continents.

Però la guerra o la pau, la destrucció o la protecció de la natura, la violació o el fenomen dels drets humans i les llibertats democràtiques, la pobresa o el benestar material, la manca de valors espirituals i morals o la seva existència i desenvolupament i el trencament o desenvolupament de l'enteniment humà, no són fenòmens aïllats que puguin ésser analitzats i abordats independentment. De fet, estan molt relacionats a tots nivells i necessiten ésser tractats amb aquest enteniment.

La pau, en el sentit d'absència de guerra, és de poc valor per a algú que s'està morint de gana o de fred. No eliminarà el dolor de la tortura infligida a un presoner de consciència. Ni tampoc consola a aquells que perden als seus éssers estimats en inundacions causades per la intensa desforestació en un país veí. La pau sols pot durar allà on els drets humans es respectin, on la gent estigui ben alimentada i on els individus i les nacions són lliures. La veritable pau, amb nosaltres mateixos i amb el món, sols es pot aconseguir a partir del desenvolupament de la pau mental. Els altres fenòmens mencionats abans hi són també relacionats. Així, per exemple, comprenem que un medi ambient net, la riquesa o la democràcia, tenen poc valor enfront la guerra, especialment la guerra nuclear, i que el desenvolupament material no és suficient per assegurar la felicitat humana.

El progrés material és, per suposat, important per a l'avenç humà. En el Tibet prestem molt poca atenció al desenvolupament econòmic i tecnològic i, actualment, ens n'adonem que això és un error. Però el desenvolupament material sense un desenvolupament espiritual pot causar també greus problemes. En alguns països es concedeix massa atenció a les coses externes i molt poca al desenvolupament interior. Crec que ambdós són importants i han de ser desenvolupats de manera conjunta per aconseguir un bon equilibri entre els dos.

Els tibetans estem sempre considerats com gent feliç i jovial. Això forma part del nostre caràcter nacional, arrelat als valors culturals i religiosos que accentuen la importància de la pau mental, aconseguida generant amor i bondat cap a tots els éssers vivents, tant humans com animals. La clau és la pau interior; si es té pau interior, els problemes externs no afectaran al profund sentit de pau i tranquil·litat. En aquest estat mental es poden afrontar les situacions amb raonament i tranquil·litat, mentre es manté la felicitat interior. Això és molt important. Sense pau interior, per molt confortable que sigui la vida material, estarem preocupats, molestos o tristos per diferents circumstàncies. Per tant, està ben clar que té una gran importància comprendre la interrelació entre aquests i d'altres fenòmens i considerar i tractar de resoldre els problemes d'una manera equilibrada, que tingui en consideració els diferents aspectes. Per suposat, no és fàcil. Però intentar resoldre un problema té poc benefici si en creem d'altres. Per tant, no tenim alternativa: hem de desenvolupar un sentit de responsabilitat universal, no només en l'aspecte geogràfic, sinó també respecte a les diferents qüestions a les que s'enfronta el nostre planeta.

La responsabilitat no descansa només en els líders dels nostres països o en aquells que han estat escollits per a fer una feina concreta. Està individualment en cadascun de nosaltres. La pau comença dins de cadascú. Quan tenim pau interior, podem estar en pau amb el nostre voltant. Quan la nostra comunitat està en un estat de pau, aquesta pot ser compartida amb les nostres comunitats veïnes. Quan sentim amor i bondat cap als altres éssers, això no només fa que els demés se sentin estimats i protegits, sinó que ens ajuda també a nosaltres a desenvolupar pau i felicitat interior. Hi ha maneres en què podem treballar conscientment per a desenvolupar pau i felicitat interiors. Per a alguns de nosaltres, la manera més efectiva de fer-ho és mitjançant les pràctiques religioses. El més important és que cadascú de nosaltres faci un esforç sincer de prendre seriosament la nostra responsabilitat de cara als altres i al medi ambient.

Em sento molt esperançat pels fets que s'estan desenvolupant al nostre voltant. Després que els joves de molts països, particularment del nord d'Europa, han fet repetides proclames per a que acabi la perillosa destrucció del medi ambient que s'està duent a terme en nom del desenvolupament econòmic, els líders polítics mundials estan ara començant a donar passes significatives per a solucionar aquest problema. L'informe de la Comissió Mundial del Desenvolupament i Medi Ambient al Secretari General de les Nacions Unides (l'informe Brundtland), va ser un pas important per a la presa de consciència dels governs sobre la urgència de la qüestió. Seriosos esforços per dur la pau a zones devastades per la guerra i aconseguir el dret d'autodeterminació d'alguns pobles, han dut com a resultat la retirada de les tropes soviètiques d'Afganistan i l'establiment de la independència de Namibia. Gràcies als esforços populars no violents, hi ha hagut canvis dramàtics a molts indrets; des de Manila (Filipines) a Berlín (Alemanya), apropant molts països a una veritable democràcia. Amb l'era de la guerra freda aparentment acabada, la gent viu en totes parts amb renovada esperança. Malauradament, els valerosos esforços del poble xinès per portar un canvi similar al seu país, van ser brutalment aplacats en el proppassat mes de juny. Però els seus esforços són també una font d'esperança. El poder militar no ha extingit el desig de llibertat i la determinació del poble xinès per aconseguir-la.

En particular, admiro el fet que aquests joves, als que se'ls ha ensenyat que "el poder creix amb els canons dels fusells", hagin escollit a canvi l'ús de la no-violència com a arma.

Aquests canvis positius indiquen que la raó, el valor, la determinació i l'inextingible desig de llibertat, puguin vèncer finalment. En la lluita entre les forces de la guerra, la violència i l'opressió d'una banda, i la pau, la raó i la llibertat per l'altra, aquestes darreres estan guanyant terreny. Aquesta situació ens dóna als tibetans l'esperança que també nosaltres serem lliures algun dia.

La concessió del Premi Nobel, aquí a Noruega, d'un simple monjo del remot Tibet, també ens omple d'esperança a tots els tibetans. Vull dir que, malgrat el fet de no haver atret l'atenció cap a la nostra difícil situació per mitjans violents, tampoc hem estat oblidats. Això també vol dir que els valors que nosaltres apreciem particularment: el nostre respecte cap a totes les formes de vida i la creença en el poder de la veritat, són avui reconeguts i fomentats. És també un tribut al meu mestre, Mahatma Gandhi, l'exemple del qual és una inspiració per a molts de nosaltres. La concessió d'aquest premi és una indicació que aquest sentit de responsabilitat universal s'està desenvolupant. Estic profundament commogut per la sincera preocupació mostrada per molta gent en aquesta part del món pel patiment del poble del Tibet. Això és una font d'esperança no només per a nosaltres els tibetans, sinó també per a tots els pobles oprimits.

Com ja sabeu, el Tibet ha estat sota ocupació estrangera durant quaranta anys. Avui dia, hi ha estacionades en el Tibet, més d'un quart de milió de tropes xineses. Algunes fonts estimen el doble d'aquesta xifra. Durant tot aquest temps, els tibetans han estat desposseïts dels seus més bàsics drets humans, incloent-hi el dret a la vida, com són: moure's, parlar o practicar els seus cultes, per dir-ne uns quants. Més d'una sisena part de la població de sis milions de tibetans ha mort com a resultat directe de la invasió i ocupació xinesa. Inclòs abans que comencés la Revolució Cultural, molts dels monestirs, temples i edificis històrics van ser destruïts i quasi tot el que va quedar va ser destruït durant la Revolució Cultural. No desitjo fer especial èmfasi en aquest punt que, d'altra banda, és ben conegut. El més important és adonar-se'n que malgrat la limitada llibertat concedida després de l'any 1979 per reconstruir part d'alguns monestirs, i altres mostres de liberalització, els drets humans fonamentals són, encara, violats sistemàticament. En aquests darrers mesos aquesta greu situació ha empitjorat encara més.

Si no fos per la nostra comunitat a l'exili, tan generosament emparada i recolzada pel govern i el poble de l'Índia i ajudada per organitzacions i individus de molts llocs del món, la nostra nació seria poca cosa més que les restes destrossades d'un poble. La nostra cultura, religió i identitat nacional han estat efectivament eliminades. El que ha passat és que hem construït escoles i monestirs a l'exili i hem creat institucions democràtiques que serveixin al nostre poble per conservar les llavors de la nostra civilització.

Amb aquesta experiència tractem de posar en pràctica una plena democràcia per al futur del Tibet lliure. Així, mentre desenvolupem la nostra comunitat en l'exili, sobre unes línies modernes, també tenim cura i de les nostres pròpies identitat i cultura, i duem l'esperança a milions dels nostres compatriotes al Tibet.

El problema més urgent en aquest moment és la gran afluència de colons xinesos cap al Tibet. Malgrat que en les primeres dècades d'ocupació, un considerable nombre de xinesos van ésser transferits a les zones orientals del Tibet (a les províncies d'Amdo -Xhinghai- i Kham, la major part de la qual ha estat annexionada per la província xina veïna), des de 1983 una quantitat, sense precedent, de xinesos han estat encoratjats pel seu govern a emigrar a totes les zones del Tibet, incloent-hi el centre i l'oest del Tibet, al que la República Popular Xinesa eludeix com la Regió Autònoma del Tibet. Els tibetans estan essent reduïts ràpidament a una insignificant minoria en el seu propi país. Aquest procés, que amenaça la veritable supervivència de la nació tibetana, la seva cultura i herència espiritual, encara pot ser detingut i invertit. Malgrat tot, això ha de fer-se ara, abans que sigui massa tard.

Aquest nou cicle de protestes i de repressió violenta que va començar al Tibet el setembre de 1989, va ser en gran part una reacció a aquesta enorme influència dels xinesos. La informació que ens ha arribat a l'exili assenyala que les marxes de protesta i altres formes de manifestacions pacífiques, continuen a Lhassa i a nombroses parts del Tibet, malgrat els severs càstigs i tracte inhumà donat als tibetans, detinguts per expressar les seves queixes. No es coneix el nombre de tibetans morts per les forces de seguretat durant les manifestacions del mes de març, i els que han mort a la presó després, encara que es creu que són més de dos-cents. Milers de persones han estat detingudes o arrestades i empresonades, i la tortura és una pràctica comuna.

Donat aquest empitjorament de la situació i per a prevenir futurs basaments de sang, vaig proposar el que generalment es coneix com el Pla de Pau en Cinc Punts, per a la restauració de la pau i els drets humans en el Tibet. L'any passat, en el meu discurs d'Estrasburg, vaig explicar els detalls del mateix. Crec que aquest pla proporciona una estructura raonable i realista per negociar amb la República Popular Xinesa. Fins ara, malgrat tot, els líders xinesos no han donat una resposta constructiva. La brutal repressió del moviment democràtic xinès el juny de 1989, reforça el meu punt de vista que qualsevol solució del problema tibetà sols serà significativa si és recolzada per unes adequades garanties internacionals.

El Pla de Pau de Cinc Punts parla dels aspectes als quals m'he referit en la primera part de la conferència. Demanem:

1) La transformació de la totalitat del Tibet, incloent-hi les províncies orientals de Kham i Amdo, en una zona de "ahimsa" (no violència).

3) El respecte pels drets humans i per les llibertats democràtiques fonamentals del poble tibetà.

5) L'inici de les negociacions formals sobre la futura situació del Tibet i les relacions entre els pobles xinès i tibetà.

En la conferència d'Estrasburg vaig proposar que el Tibet es convertís en una entitat democràtica i política totalment autogovernada.

Vull aprofitar aquesta oportunitat per a exposar el concepte de zona d'ahimsa o santuari de pau, que és l'element central del Pla de Pau de Cinc Punts. Estic convençut que és d'una gran importància no només per al Tibet sinó també per a la pau i l'estabilitat d'Àsia.

El meu somni és que tota la planícia tibetana es converteixi en un refugi lliure, on els éssers humans i la natura puguin conviure en equilibri harmoniós i pacífic. Seria un lloc on la gent de tot el món podria venir a la recerca del veritable sentit de la pau interior, lluny de les tensions i de la pressió d'una gran part del món. El Tibet podria, en efecte, convertir-se en un centre creatiu per fomentar i desenvolupar la pau.

- La fabricació, les proves i l'emmagatzemen d'armes nuclears i d'altres armaments en l'altiplà tibetà estarien prohibits.

- L'altiplà tibetà es convertiria en el parc natural o bioesfera més gran del món. S'imposarien lleis estrictes per protegir la fauna i la flora; l'explotació de recursos naturals seria curosament regulada per a no fer mal als ecosistemes pertinents, i s'adaptaria una política de desenvolupament continu en les zones poblades.

- La fabricació i l'ús de l'energia nuclear i altres tecnologies que produeixen residus perillosos estarien prohibits.

- Els recursos nacionals i la política estarien dirigits cap a una promoció activa de la pau i la protecció de l'entorn natural. Les organitzacions dedicades al foment de la pau i a la protecció de totes les formes de vida, hi trobarien acollida al Tibet.

- L'establiment d'organitzacions internacionals i regionals per a la promoció i la protecció dels drets humans en el Tibet.

L'altitud i les dimensions del Tibet, així com la seva història única i la seva profunda herència espiritual, fan que es pugui desenvolupar perfectament el paper d'un santuari de pau en l'estratègic cor d'Àsia. Això també estaria relacionat amb el seu paper històric de nació budista pacífica i regió "esmorteïdora", separant als grans i sovint rivals poders del continent asiàtic.

Per reduir les tensions que hi ha a l'Àsia, el llavors president de la Unió Soviètica, el senyor Gorbachov, va proposar la desmilitarització de les fronteres xino-soviètiques, transformant-les en "fronteres de pau i bon veïnat". El govern del Nepal havia proposat anteriorment que el seu país, fronterer amb el Tibet, ha de convertir-se en zona de pau, encara que aquesta proposta no incloïa la desmilitarització del país.

Per a la estabilitat i la pau a l'Àsia, és essencial crear zones de pau que separin els més grans poders i potencials adversaris del continent. La proposta de Gorbachov, que també inclou una total retirada de les tropes soviètiques de Mongòlia, ajudaria a reduir la tensió i el potencial enfrontament entre la Unió Soviètica i la Xina. Una zona de veritable pau ha de ser creada, evidentment, també per separar els estats més poblats del món: la Xina i l'Índia.

L'establiment de la zona ahimsa requeriria la retirada de les tropes i instal·lacions militars del Tibet, la qual cosa permetria també a l'Índia i el Nepal retirar tropes i instal·lacions militars de les fronteres dels Himàlaies amb el Tibet. Això hauria de ser dut a terme mitjançant acords internacionals, i seria molt interessant i beneficiós per als estats d'Àsia, particularment per a la Xina i l'Índia, ja que incrementaria la seva seguretat i, al mateix temps, reduiria la càrrega econòmica de mantenir una elevada concentració de tropes en remotes regions.

El Tibet no seria la primera regió estratègica que és desmilitaritzada. Parts de la península del Sinaí, el territori egipci que separa Israel d'Egipte, han estat desmilitaritzades des de fa ja temps. Per suposat, Costa Rica n'és el millor exemple d'un país completament desmilitaritzat.

El Tibet no seria tampoc la primera zona convertida en reserva natural o bioesfera. Molts parc han estat creats arreu del món. Algunes zones molt estratègiques han estat convertides en "parcs de pau" naturals. El Parc de l'Amistat, situat en la frontera de Costa Rica a Panamà, i el projecte "Sí a la Pau", en la frontera de Costa Rica i Nicaragua, en són alguns exemples.

Quan vaig visitar Costa Rica, vaig poder veure com un país pot desenvolupar-se amb èxit sense exèrcit, per arribar a tenir una democràcia estable, dedicada a la pau i a la protecció de l'entorn natural. Això va confirmar que la meva creença d'un Tibet el pau en el futur és realista i no merament un somni.

Permeteu-me acabar amb una nota personal d'agraïment a tots vosaltres i als nostres amics que avui no és troben entre nosaltres. La preocupació i el recolzament que han expressat per la difícil situació dels tibetans ens ha commogut enormement, i continua donant-se valor per lluitar per la llibertat i la justícia; no amb l'ús de les armes, sinó amb les poderoses armes de la veritat i la determinació.

Sé que parlo en nom de tot el poble del Tibet quan us dono les gràcies i us demano que no oblideu el Tibet, en aquest moment tan crític de la nostra història. Nosaltres també esperem contribuir al desenvolupament d'un món més pacífic, més humà i més bell. El futur Tibet lliure procurarà ajudar a tots els necessitats de tot el món, a protegir la natura i a promoure la pau. Crec que l'habilitat dels tibetans per combinar les qualitats espirituals amb una actitud realista i pràctica ens permet fer una contribució especial, per modesta que en sigui. Aquesta és la meva oració i esperança.

Per acabar, permeteu-me compartir amb vosaltres una curta oració que em dona una gran inspiració i determinació:

- Siete años en el Tíbet. Heinrich Harrer. Editorial Juventud, 1973. 360 páginas Título de la edición original: Sieben Jabre in Tíbet.

- La Política de la Bondad. Tensin Guiatso. (XIV Dalai Lama). Editorial Dharma, 1994. 174 páginas. Titulo de la edición original: The Dalai Lama, A policy of Kindness.

- El mundo del budismo tibetano. S.S. el Dalai Lama. 1997, José J. de Olañeta, Editor. 278 páginas. Título de la edición original: The World of Tibetan Buddhism

- El monje y el filósofo. Jean-François Revel & Matthieu Ricard. 1998, Ediciones Urano. 326 Páginas. Título de la edición original: Le moine et le philosophe.

- Las montañas de Buda. Javier Moro. 1997, Editorial Seix Barral. 280 páginas.

Des d'aquí vull agrair a La Fundació Casa del Tíbet Barcelona, per usar el present treball per il·lustrar als seus visitants tant les característiques bàsiques del Tíbet i de la seva història, com dels detalls de la invasió xinesa i la situació subsegüent, així com per la present traducció al Català.

en Español

Más cosas del mismo Autor

Dejar / ver comentarios

	PRINCIPALS CARACTERÍSTIQUES DEL TIBET
	BREU HISTÒRIA DEL TIBET
	LA INVASIÓ XINESA
	EL TIBET EN L'ACTUALITAT
	DISCURS DEL PREMI NOBEL DE LA PAU 1989
	PER SABER MES